Contactes amb vells equips i velles antenes.

En un exercici retrospectiu (poc habitual en mi, tot s’ha de dir) he tret a la llum velles targetes QSL de comunicats fets al final de la dècada dels 40 i començaments dels 50 (del segle XX,  s’entén) i he quedat sorprès per l’abast dels comunicats que assolíem, considerant els mitjans disponibles. Que jo recordi, eren comptats els radioaficionats que empraven transmissors de més de 50 wats de sortida; eren molts més que ens conformàvem amb 10 o 15 W.

Els receptors, al menys entre nosaltres i aquella època, eren “musiquers” adaptats, regeneratius casolans o, al millor dels casos, senzills receptors de marques americanes comprats a pes d’or (i, alguns, amb més fama pel seu exotisme que mèrits reials.)

I respecte a antenes, no més cal donar una ullada als exemplars d’aquella època del Radio Amateurs Handbook de la ARRL. Fils i més fils per arreu: Marconis, Zeppelin, Hertz i altres coses senzilles. Les antenes directives orientables, que avui son tan corrents, estaven a l’abast sols d’una minoria, i –a més- fetes amb materials i tècnica que ara resulten absolutament anacrònics.

Llavors, i prescindint dels “miracles” d’operar en baixa potència o QRP, que també es donen avui. Quin és el misteri? Com podíem treballar Amèrica o Nova Zelanda amb aquelles instal·lacions? La resposta ens pot arribar per tres vies:

1.- El bienni 1947-1949 coincidí amb l’època de màximes condicions del cicle solar 18.
2.- El nivell de soroll elèctric arreu del mon –i especialment a les ciutats – era molt més baix que ara, i
3.- Els corresponsals tenien millors ràdios i millors antenes que nosaltres.

I, per què no? L’enorme dosi de curiositat i entusiasme que teníem per la ràdio els aficionats d’aquells anys feia possibles o més freqüents els “miracles”!

Xavier Paradell Santotomás, EA3ALV, Gener 2008.