I més avall?
Heus ací una pregunta que pot semblar poc usual. Perquè, efectivament, si preguntem a qualsevol radioaficionat (o oïdor) sobre on i com hom utilitza la modulació de freqüència, dita FM, obtindrem regularment la mateixa resposta: sols a VHF i UHF.
I no és sempre així?
No. Això no fou sempre així. Hi hagué una època en què a les bandes decamètriques d’aficionat (les que tècnicament coneixem com HF) es feien emissions en modulació de freqüència a banda estreta (denominada NBFM).
En principi i estrictament des del punt de vista tècnic, modular en freqüència es pot fer a qualsevol banda. Però la modulació en freqüència és molt susceptible –si no s’apliquen certes limitacions– de generar senyals amb més amplària de banda que la modulació d’amplitud. I això fa que es restringeixi el seu ús a freqüències altes (on l’ample de banda resultant suposa un menor percentatge de banda) o bé es redueixi la desviació de freqüència de forma que l’ample total del senyal d’FM ocupi una amplària total no superior a la d’un senyal equivalent en modulació d’amplitud o AM.
En recomençar les emissions d’aficionat, un cop acabada la II Guerra Mundial, aparegué un moviment que defensava l’ús de la modulació en freqüència a les bandes d’aficionat amb arguments tècnics i econòmics gens menyspreables.
1. La modulació de freqüència, en usar una portadora d’amplitud constant, semblava ésser menys susceptible de crear interferències als aparells de ràdio i televisió.
2. Les proves semblaven demostrar que, a igual potència radiada i condicions generals, els senyals de FM oferien millor relació senyal/soroll.
3. A més, modular en freqüència estalvia els pesats i cars circuits moduladors necessaris per modular en amplitud.
O sigui, que sembla que la FM és més recomanable que la AM
La realitat és que el tema dona per més consideracions. El senyal modulat en freqüència, encara que amb menor incidència, també pot crear interferències a les ràdios. I respecte a la televisió, la portadora modulada en freqüència pot crear unes precioses “reixes” ondulades a la pantalla. El primer dels avantatges exposats, doncs, queia per terra.
Amb senyals vinents de llarga distància i via la ionosfera, les variacions de fase i la propagació per camins múltiples originen distorsions iguals o pitjors que en AM. El segon avantatge era, doncs, molt discutible.
I l’estalvi de “ferreteria” del tercer punt queda parcialment esmorteït pels mòduls que necessàriament s’havien d’afegir als receptors existents, que no podien rebre amb eficàcia els senyals d’FM a banda estreta (NBFM), o pel cost dels nous receptors.
Sí, però la FM tingué un enemic molt poderós que just estava creixent al mateix temps: la modulació en Banda Lateral Única (o SSB), que presenta –aquesta sí– avantatges molt notables, respecte a la modulació en amplitud “clàssica” (portadora més doble banda lateral). Finalment, els aficionats es decantaren per usar la SSB a les bandes d’ona curta, reservant la FM per enllaços per sobre dels 29 MHz.
Exactament. Ara pràcticament cap radioaficionat empra la AM “pura”, que ha quedat reservada a la radiodifusió, les comunicacions avió-terra i la Banda Ciutadana (CB).